Quique Victor Janira

TEATRE EUREPEU (S. XVI-XVII):

1Panorama general

1.1 El teatre europeu al segle XVI:

Les principals modalitats de l’espectacle teatral en tota Europa són:

• Un teatre eclesiàstic : centrat en les grans festes litúrgiques.
• Un teatre cortesà : el teatre és un dels passatemps preferits de la cort renaixentista. Les obres són de tipus profà i de inspiració clàssica.
• Un teatre popular : és el dels comediants professionals que recorren les ciutats representant en una plaça en una posada, etc. Fins que apareixen els teatres fixes. La finalitat principal és divertir a un públic.

1.2 La formació de les grans dramatúrgies nacionals:

Els diferents teatres que tractem són:

• El teatre en Anglaterra i en Espanya: perduren temes i formes procedents del teatre popular.
• El teatre en França: Serà un teatre de tipus cortesà i de models clàssics.
• El teatre en Itàlia.

2 Teatre a Itàlia

2.1 Teatre culta i la comèdia de “enredo”

En una línea anàloga se situen els dos autèntics creadors del teatre culte:

• Ariosto: amb varies comèdies de cort teresià.
• Maquiavel: amb la seva obra “ La Mandràgora ”, la comèdia més importat de la literatura italiana.

La comèdia “d’enredo” tindrà repercussió en el teatre d’altres països.

2.2 La comèdia “Dell’arte”

• És la aportació més original de Itàlia en el teatre universal. Aquí ens interessem especialment sobre Molière, entre d’altres.
• La comèdia dell arte es caracteritza per ser un espectacle popular,i en les qual, les seves obres careixen de text previ o fitxa.
• La difusió de la comèdia dell arte por Europa va ser immensa.

3 Teatre a Anglaterra

3.1 La constitució del teatre Isabelí:

El teatre isabelí (1558-1625) és una denominació que es refereix a les obres dramàtiques escrites i interpretades durant el regnat d’Isabel I d’Anglaterra (1533-1603), i s’associa tradicionalment a la figura de William Shakespeare (1564-1616).

3.2 Els teatres i el seu públic:

El públic es molt heterogeni i variat

3.3 Formes i generes:

La comèdia
La tragèdia
Las tragicomèdies
Obres de tema històric
3.4 Els autors:
• Edward Alleyn
• Robert Armin
• Christopher Beeston
• James Burbage
• Richard Burbage
• Henry Condell
• Nathan Field
• John Heminges
• Thomas Heywood
• Will Kempe
• William Rowley
• William Shakespeare
• Richard Tarlton

4 Teatre a França

4.1 Segle XVI

Els gèneres medievals van seguir representant-se durant la primera meitat d’aquest segle. Al 1548 es van prohibir els “misterios”. Es van instal•lar a París els comediants italians . Les companyies franceses el van imitar ben aviat.
Paral•lelament, es va anar estenent l’admiració pel teatre dels antics. En 1561, la Poètica d’Scaligero va difondre per França els ideals clàssics i proposen lleis de la tragèdia.

4.2 El teatre barroc

Durant els propers anys del segle XVI, el teatre francès segueix un línia molt semblant a la d’Espanya o Anglaterra.
La comèdia, respon a la seva doble procedència de les antigues farses medievals i de la comèdia italiana. La tragicomèdia es prefereix a la tragèdia pura.

4.3 L’ambient teatral

A parís, existeixen diversos teatres fixes: Hôtel de Bourgogne, on es representaven tragèdies, i al frontó del Marais, es feien farses, comèdies y espectacles de gran tramoia.
També trobem teatre reals: el Lovre, el Petit-Bourbon o el Palais Royal.
Els teatres francesos, són sales cobertes, amb diferents zones (segons la categoria), tenien una escena il•luminada y una escenografia que es va enriquir amb la tramoia italiana.

4.4El teatre clàssic francès

Cap al 1630, agafa força la reacció contra el teatre barroc.

Factors que contribueixen al triomf dels nous ideals del classicisme:
*La protecció règia: imposa gustos aristocràtics orientats cap a un art disciplinat, ordenat i solemne.
*Els preceptistes col•laboren esgrimint els preceptes aristotèlics.
*La edat del cartesianisme: que representa un gust per el que es clar, ordenat i rigorós. Es l’imperi de la Raó.

Principals trets estructurals:

1. Neta separació de gèneres i estils
2. Les obres consten de cinc actes
3. En nom de la “bienséance” o bon gust es treuen els excessos del patetisme propis del teatre anterior.
4. Deuen respectar-se les regles:
1. Unitat d’acció: claredat.
2. Unitat de lloc: un decorat únic.
3. Unitat de temps: restricció de la duració de l’acció a un dia.
Aquestes regles van ser durament criticades pels romàntics. Altres autors més moderns, arriben a fer-les responsables d’un empobriment del que es teatral.
D’altra banda, van afavorir la concentració, la intensitat i la interiorització dels conflictes humans.

4.5 Dos grans tràgics:

•Pierre Corneille: va començar cultivant la comèdia barroca, fins que va presentar Le Cid. Des d’aleshores va escriure grans tragèdies inspirades sobre tot en la història romana: Horace, Cinna, Polyeucte…
La presentació de personatges en recerca de la llibertat y de la gloria caracteritza a la tragèdia de Corneille. Però en aquesta recerca, sorgeix el conflicte que portarà a l’heroi entre contradiccions insalvables: seguir els impulsos de la seva voluntat o complir els deures d’un deure superior. En tots els cassos, el deure s’imposarà, però serà un deure tràgic.
•Jean Racine: Una densa i inexplicable atmosfera de fatalitat, un sentiment d’impossibilitat de viure, impregnen les seves grans tragèdies.
La tragèdia raciniana es la tragèdia de drames interiors produïts per un passió desbordant. Els seus herois son personatges nobles, cegat o rebaixats per un amor prohibit o impossible, marcats per una maledicció hereditària o per un destí advers.
El mon de Racine, es, sens cap dubte, superior al de Corneille en el que te que veure amb la figura humana. Dins de les unitats, les seves tragèdies posseeixen un insuperable rigor de construcció. La acció, estrictament limitada a una crisi. La coherència psicològica es absoluta.